Dilluns, 13 octubre 2025
Salut
escrit per Magazine Publicacions

Per què ens comparem amb els altres i com deixar de fer-ho

9 d'octubre de 2025
Comparteix

T’has despertat, obres Instagram i veus algú viatjant pel món mentre tu vas cap a la feina. Entres a LinkedIn i sembla que tothom triomfa menys tu. Sense adonar-te’n, et compares… i el que tens sembla no ser suficient.

La comparació és natural, però també pot convertir-se en un parany emocional que roba energia, autoestima i claredat. Per què ho fem i com podem alliberar-nos d’aquest hàbit tan arrelat?

El cervell, programat per comparar

Comparar-nos forma part de la nostra naturalesa. Evolutivament, ens ha ajudat a situar-nos i progressar. Però en plena era digital, només veiem la “millor versió” dels altres, i això distorsiona la realitat.
Veiem èxits, però no els fracassos que hi ha darrere. Ens fixem en el resultat, però no en el procés. I aquest filtre ens fa sentir insuficients, encara que no sigui cert.

5 claus per deixar de comparar-te i començar a valorar-te més

1. Canvia el focus
Quan et compares, mires cap enfora. Mira cap endins. Enfoca’t en el teu camí, en el que ja has aconseguit i en qui vols ser. No cal ser millor que ningú, només millor que ahir.

2. Redueix l’exposició
Si les xarxes et generen malestar, fes una pausa o segueix només comptes que t’inspirin i et facin créixer.

3. Defineix els teus objectius
Quan no saps què vols, és fàcil desitjar el que tenen els altres. Marca’t metes pròpies i treballa-hi amb constància.

4. Recorda que tothom lluita
Les persones que admires també passen per moments de dubte i inseguretat. Ningú mostra tota la seva realitat.

5. Fes que la comparació jugui a favor teu
Si et compares, que sigui per inspirar-te. Observa, aprèn i transforma la comparació en motivació per créixer.

Posa el focus en tu

La millor manera de deixar de comparar-te és reconèixer el teu valor personal. No cal competir, sinó avançar al teu ritme i celebrar cada pas. Quin serà el primer pas per apreciar-te més avui?

Article redactat pel nostre col·laborador: Joan de Santiago

Coach 4.0: Formació i consultoria per al creixement personal i empresarial

Posts relacionats

LA FUNCIÓ DE LES PROTEÏNES EN L’ESPORT

2 d'agost de 2023

Text de Enric Camats Castellà, dietista-nutricionista especialitzat en Nutrició Esportiva

Els músculs són una part molt important del rendiment esportiu, així doncs, el consum de proteïna en l’esportista és un aspecte clau. En passades edicions, ja hem parlat sobre els principis bàsics de la nutrició esportiva, la hidratació i els hidrats de carboni, així doncs, la següent part imprescindible que cal explicar són les proteïnes. Aquest macronutrient rares vegades serà (i no ho hauria de ser) utilitzat com a combustible per al nostre organisme, ja que la seva funció principal és la de reparar i millorar els teixits corporals afectats per l’activitat física, entre ells, els músculs.

El consum de proteïna de cada persona es veurà modificat pels següents factors: l’edat, el sexe, el pes corporal, el tipus d’esport i l’objectiu esportiu, entre d’altres. És a dir, no necessitarà la mateixa quantitat de proteïna un corredor de maratons, que un corredor de cent metres llisos; ni un jugador d’handbol, que un jugador de rugbi. Això és degut al fet que els seus esports i els seus objectius corporals són totalment diferents, ja que en alguns la força serà de crucial importància, mentre que per d’altres prevaldrà la resistència.

Explicat d’una forma molt bàsica i simplificada, les necessitats de proteïna es podrien resumir multiplicant el nostre pes corporal segons l’objectiu/esport que practiquem:

  •  Pes corporal x 0,8: si som sedentaris.
  •  Pes corporal x 1,2 a 1,5: per a esportistes de resistència.
  •  Pes corporal x 1,5 a 2: per a esportistes de força.

Tots aquests valors són aproximats i no són universals, ja que per a cada persona és necessari individualitzar-los. A més, també és important tenir en compte el nombre d’ingestes al dia, car el nostre cos no pot assimilar tota la proteïna en un sol àpat i, sobretot, quan s’ha de realitzar aquest consum (majoritàriament, després de la pràctica esportiva). També serà rellevant conèixer les kcal totals i ajustar-les a l’objectiu: augmentar, mantenir o disminuir el pes de la persona esportista.

En aquest punt, també entra en joc el tipus de proteïna: animal o vegetal. La primera és d’alt valor biològic, ja que conté tots els aminoàcids essencials que el nostre organisme no és capaç de sintetitzar; mentre que la segona és de baix valor biològic, però és possible barrejar diversos aliments per augmentar la qualitat proteica. No tota la importància recau en la proteïna, sinó en la resta de nutrients, com la fibra, les vitamines i els minerals.

Les diferències principals entre la proteïna vegetal i l’animal es troben en la seva qualitat nutricional, la concentració proteica de cada aliment i les seves grasses saturades.

En conclusió, i tal com heu pogut llegir, el consum de proteïna depèn de molts factors i és impossible donar consells que serveixin per a tota la població per igual. Per aquest motiu, es pot competir sense tenir aquestes nocions controlades, però està clar que el rendiment esportiu mai serà el mateix. Addicionalment, la suplementació de proteïnes sense un control i una metodologia tampoc té un sentit real, ja que el seu consum no és indispensable

CURIOSITATS SOBRE LA VITAMINA D

14 d'abril de 2023

Ja que aquest any la boira de ponent ens ha donat una mica de treva, espero que us hàgiu animat a passejar una mica més a l’aire lliure, sota aquest Sol hivernal que ens aporta, entre temperatures fredes, una mica d’escalf i vitamina D.

Solem associar l’obtenció de nutrients, com les vitamines, amb la ingesta d’aliments, però en el cas de la vitamina D és diferent, o no?

Com obtenim exactament aquesta vitamina a través del Sol? Podem aconseguir-la també a través dels aliments? Us ho explico.

Quan ens exposem al Sol, no “absorbim” la vitamina D directament, sinó que la produïm. El Sol no ens envia directament la vitamina D que absorbim a través de la pell, sinó que per conducte dels rajos ultraviolats, i gràcies al seu contacte directe sobre la nostra pell, podem sintetitzar-la a les capes superiors: la dermis i l’epidermis. Del Sol n’absorbim els fotons, unes partícules portadores de radiació solar. Aquest procés s’inhibeix o es dificulta amb l’aplicació de protectors solars tant de filtre químic, com físic (mineral) que a la vegada no deixen de ser recomanables en casos d’exposició intensa i prolongada per evitar lesions a la pell.

Quan ingerim aliments rics en vitamina D o prenem un suplement, l’absorció esdevé a l’aparell digestiu, d’allí passa al torrent sanguini i segueix el mateix curs que la sintetitzada a la pell.

Per què avui en dia encara hi ha tanta controvèrsia sobre quins són els requisits diaris i quins són els nivells sèrics idonis? Bé, una de les hipòtesis podria ser per la dificultat a l’hora de realitzar estudis que es puguin extrapolar a altres zones. És a dir, tenint en compte que el clima, l’altitud, el color de pell, l’edat, l’hora del dia en la que ens exposem al Sol, la pol·lució… són factors que afecten enormement a la síntesi de vitamina D, és lògic pensar que les conclusions extretes en un estudi dut a terme als Estats Units, siguin difícils o impossibles d’extrapolar a Espanya o Austràlia, per exemple.

Pel que fa a la vitamina D present en els aliments, hem de saber quins d’aquests són interessants pel contingut en aquesta vitamina i quina proporció representaria aquesta aportació respecte al total de les dues fonts? (Aliments vs. Sol).

Bé, doncs lamento dir que l’aportació a través dels aliments s’estima en un 10% del total, així que un petit bany de Sol ens permetrà sintetitzar una quantitat de Vitamina D molt més elevada.

Així i tot, en estacions de menys Sol o amb menys parts del cos exposades a ell, com poden ser la tardor i l’hivern, aquestes petites aportacions alimentàries seran molt importants. 

Quins aliments són rics en vitamina D? Doncs, depèn. De la mateixa manera que nosaltres, els humans, podem tenir diferents nivells de reserva segons quin sigui el nostre estil de vida, l’aportació a través d’algunes fonts animals, vegetals o fongs pot ser molt variable depenent si la seva vida ha estat privada o no de Sol. Per exemple, la llet que podem obtenir a partir d’una vaca que no ha estat en contacte amb el Sol, ens aportarà una quantitat de vitamina D inapreciable (3 UI/got). En qualsevol cas, en condicions normals, els aliments més rics en Vitamina D són, en el camp animal: peixos blaus, oli de fetge de bacallà, làctics i derivats, ous…; vegetals (algues) i fongs (bolets, llevats, líquens).

Les taules de composició nutricional no solen reflectir l’empobriment generalitzat que sofreixen els aliments, ja que representen aquells procedents de formes de ramaderia, pesca i agricultura tradicionals, o bé aliments que han estat fortificats addicionant vitamina D al producte final, una solució freqüent de la indústria alimentària enfront aquest empobriment en els aliments.

Article basat en conclusions de Maria Hernández Bascuñana (Autora de “VitaminaDos”)

L’aportació de vitamina D a través dels aliments s’estima en un 10% del total, així que sempre és necessari un petit bany de Sol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *