A Lleida… FEM CAGAR “LO TRONC” DE NADAL
La temporada nadalenca a Lleida ve acompanyada de diverses tradicions úniques i una de les més il·lusionants és la de fer cagar ‘lo Tronc’ de Nadal. Aquest peculiar personatge ha captivat la imaginació de nens i adults durant generacions, omplint les llars d’alegria i misteri en el darrer mes de l’any. El tió és un ritual d’origen rural vinculat a la celebració del solstici d’hivern que ens recorda la importància de la unió, la generositat i la preservació de les nostres arrels. Al tió de Nadal també se’l relaciona amb l’abundància, un tronc vell i sec que regala de les seves entranyes llepolies a la mainada després que aquesta l’hagi colpejat al ritme d’unes melodies creades per a l’ocasió.
Explorarem les arrels, la celebració i la màgia que envolta aquesta tradició tan especial que va més enllà d’una simple soca d’arbre amb un somriure pintat i una barretina.
Origens del tió de Nadal
Fer cagar lo Tronc, el Tió o el Cagatió és una de les tradicions més arrelades al Nadal lleidatà. Es tracta d’una tradició catalana que també comparteixen alguns pobles de l’Aragó i Andorra amb centenars d’anys d’història. Molt arrelada als pobles i al món rural, inicialment la tradició de fer cagar el tió es relacionava amb la natura i el solstici d’hivern, quan en temps de fred es cremava el tronc a la llar de foc. Hi ha diverses llegendes sobre quin és l’origen de fer cagar el tió i també existeixen referències al tronc de Nadal en països escandinaus a l’època medieval i a l’Anglaterra del segle XVIII.
Els orígens del tió de Nadal es remunten, doncs, a èpoques antigues, quan la majoria de les festivitats estaven estretament vinculades al cicle agrícola i les creences populars. La figura del tronc de Nadal té les seves arrels en el culte pagà a les forces de la natura i la veneració dels éssers que proporcionaven abundància i prosperitat. Aquesta tradició va evolucionar al llarg dels segles, incorporant elements cristians i adaptant-se als canvis socioculturals.
Tradicions del tió de Nadal
Tot comença amb la seva arribada a casa, la família adopta el tió com un membre més, col·locant-lo en un racó de l’habitatge i cobrint-lo amb una manta per mantenir-lo calent. Durant aquests dies, els infants es fan càrrec del tió, oferint-li menjar cada nit. És típic deixar algunes sobres de la taula per alimentar el tronc, simbolitzant la col·laboració i la generositat.
La nit més esperada, arriba el 24 de desembre, o el 25 amb el dinar familiar, quan la quitxalla es reuneix al voltant del tió per cantar cançons tradicionals i batre’l amb llucs, branques o bastons. Per fer-lo cagar, s’envia la mainada a cantar nadales, a resar o a mullar el bastó a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme de la cançó. Aquest procediment es repeteix fins que el tronc no caga més o bé fins que deixa anar alguna peça com ara una arengada ben salada, un tros de carbó, un all o una ceba.
Tradicionalment, el tió caga llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, cava o figues seques.
